Els altres olesans.
L’any 1957, fa
avui 50 anys, mentre a Roma es signava el Tractat que donava lloc a la CEE,
bressol de l’actual UE, a Barcelona es publicava: Donde la ciudad cambia su nombre. Aquest llibre estava escrit per Paco Candel, un murcià que des dels dos anys vivia a Barcelona. Els
pares de Candel, eren uns dels molts immigrants que
fugint de la pobresa del sud d’Espanya, arribava a la metròpoli catalana en
busca de unes millors condicions. El lloc d’arribada va ser la Zona Franca,
concretament un àrea que sempre va rebre el nom de Casas Baratas.
Aquells barris, ràpidament es van omplir de immigrants espanyols, que d’una
forma més o menys lícita intentàvem sobreviure.
El llibre va ser
un escàndol. La societat barcelonina, l’alta societat barcelonina, havia girat
l’esquena a aquests barris on milers de persones vivien en condicions
infrahumanes. El llibre va suposar un crit d’atenció i ràpidament es van donar
a conèixer aquests espais que ningú volia conèixer. Poc després, Candel va publicar un altre llibre que va marcar època: Els altres catalans, un llibre que
pretenia mostrar que més enllà del que la societat barcelonina entenia com la
seva comunitat, hi havia moltes més coses: barris marginals, en els quals hi
vivia un munt de gent, que sustentava l’economia i que eren fonamentals en la
incipient indústria de la ciutat.
D’això fa
cinquanta anys, aquell milió d’immigrants espanyols, va provocar el doblament
de la població de Catalunya. Dels tres milions d’habitants que havia en acabar
la Segona Guerra Mundial, vam arribar a sis milions, a la dècada dels vuitanta.
Uns anys després, una nova immigració ha començat a arribar a Catalunya, aquest
cop internacional. Novament, les tensions han aparegut, però això és matèria
per un altre escrit.
Bona part d’aquests
immigrants espanyols, es van escampar pel Baix Llobregat i el Barcelonès. Amb
el temps, la situació econòmica va millorar i molts d’ells van poder adquirir
una segona residència. Les segones residències es van concentrar en dos grans
espais: d’una banda el litoral, amb els apartaments a la platja i de l’altre a
les muntanyes del sistema litoral i pre-litoral,
dintre de la província de Barcelona, on van aparèixer les cases-hortet.
Aquestes cases-hortet, van ser el resultat d’un
procés de requalificació de sòl bastant irregular, on els diferents promotors i
sobretot els propietaris del sòl, van fer un gran negoci. Es dividien
parcel·les a la muntanya, creant urbanitzacions ben lluny dels nuclis urbans,
això sí, dintre del terme municipal per poder obtenir els corresponents
ingressos fiscals.
Olesa de
Bonesvalls és un gran exemple d’això. Una petita vila, enclavada enmig del
Garraf, allunyada de les principals vies de comunicació, que anava extingint-se
poc a poc, i que la continua davallada demogràfica condemnava a la desaparició.
A Lleida, Osca i Terol, podem trobar multituds d’exemples, de poblacions on ara
resten uns pocs avis. Olesa de Bonesvalls, tenia aquest destí marcat. Però, la
creació de prop de set-centes parcel·les (Ca n’Olivella
i Pla del Pèlag) van provocar l’arribada d’un munt de persones a la recerca
d’una casa-hortet. Aquestes dues urbanitzacions
restaven allunyades del nucli, un camí de terra de gairebé cinc quilòmetres:
una defensa perfecta davant possibles barreges. Olesa, obtenia una bona font
d’ingressos i tot podia continuar igual, sense canvis en el nucli.
L’acabament de la
dècada dels vuitanta, va suposar dos
importants canvis urbanístics: d’una banda l’aprovació del Pla Territorial
General de Catalunya que d’acord amb la llei del sòl, obligava la redacció dels
diferents Plans Generals d’Ordenació Urbana. Olesa en va fer un i es va veure
obligat a reconèixer les urbanitzacions i regularitzar la seva situació. En
segon lloc, es va començar un procés, que jo anomeno primerarresidencialització. Procés
consistent en que les cases de segona residència (d’us exclusiu en cap de
setmana i vacances) passen a ser de primera residència. Aquests dos processos
van fomentar que la carretera que uneix el nucli d’Olesa
amb Ca n’Olivella i Pla del Pèlag s’asfaltés. I de
sobte... a Olesa van aparèixer els “castellans de les muntanyes” com molts
ens anomenaven. Persones d’origen
diferent, castellanoparlants, i que entenien Olesa com un espai idíl·lic per
fugir del “mundanal ruido”
que va dir el Arcipreste de Hita
fa uns quants segles.
Aquests nous olesans,
van començar a entrar al nucli històric, van començar a adquirir algunes
propietats i fins i tot, van obrir alguns negocis. El cens augmentava any rere
any, dels 329 habitants de 1986 als 1506 de 2006. Un creixement de prop de 1200
persones, més d’un 450% més, o dit d’una altra manera, cinc vegades més.
Podríem analitzar la procedència d’aquests nous residents, és ben fàcil, només
cal entrar a la pàgina web de l’Idescat (Institut
d’Estadística de Catalunya) i mirar-ho, però no cal. És ben fàcil imaginar-ho.
Almenys es ben fàcil afirmar que bona part d’aquests nous residents, no tenen
cap gen olesà al seu ADN. Però han fet quelcom més
important que néixer a Olesa de Bonesvalls, han triat Olesa com a lloc de
residència. I això, si es permet, és un signe d’identitat molt més fort que el
que dona el naixement. Encara que la identitat és un tema ben complicat
d’analitzar i no el desenvoluparé aquí.
Bé, amb tot això,
només vull posar una pregunta a sobre de la taula. Una pregunta que ens ha de
fer reflexionar. Una pregunta que em va venir al cap el dimecres 27 de juny en
mirar aquest fòrum. Qui està capacitat per parlar en nom de la majoria dels olesans? Els resultats de les eleccions són prou evidents.
Sis partits polítics presentats, cinc representats al consistori i necessitat
d’un tripartit per governar. Amb tot això, quan parlem de olesans,
no pensem en els irreductibles gals que viuen a una petita aldea (que dirien Uderzo i Goscinny). Pensem que Olesa
de Bonesvalls és avui molt més que allò que hi ha en el imaginari d’unes poques
famílies autòctones o indígenes, que potser es més correcte. Pensem, que Olesa
de Bonesvalls, avui té una població bastant heterogènia, on tenir arrels al
poble, comença a ser l’excepció. I les excepcions, com be sabem, poc a poc van
desapareixent. Intentem per tant, no fer un confrontament d’aquestes xorrades i
pensem en donar-nos les mans i treballar tots plegats, perquè aquest poble
tingui una millor qualitat de vida: humana, social i evidentment ambiental.
Carlos Vico Sánchez
Llicenciat en Geografia per la Universitat de Barcelona
Membre del GIGU (Grup d’Investigació en Geografia Urbana)
Bibliografia:
CANDEL, Francisco (1957) Donde la ciudad cambia su nombre, Edit. Janés,
Barcelona
CANDEL, Francisco (1964) Els altres catalans, Edicions 62, Barcelona
VICO, Carlos (2006) Las urbanizaciones, los nuevos
barrios periféricos de la Región Metropolitana de Barcelona, en CARRERAS, C.
(2006) Barcelona y São Paulo cara a cara, edit davinci, Barcelona.
Direcciones de internet